La incorporació a l'escola és un procés complex per al xiquet. Suposa l'adaptació a un nou entorn, a unes noves persones adultes, a unes noves normes, noves activitats, noves formes de relació... No cal dir que s'han de respectar els ritmes de cada alumne, i s'ha d'afavorir un clima afectuós, ja que les relacions que establisca envers l'escola i les mestres són fonamentals en la seua relació posterior. Pense que la gran majoria de mestres d'Educació Infantil actuen en conseqüència a aquests principis i cada vegada més a les escoles públiques es plantegen programes d'incorporació progressius més adequats a les necessitats dels menuts de 3 anys que entren per primera vegada al centre.
L'actitud de les famílies és essencial per tal que aquesta incorporació siga efectiva, perquè contagiem als menuts de les nostres inquietuds i pors.
Cada vegada més, per desgràcia, em trobe a la xarxa amb certes actituds negatives envers les mestres i les escoles infantils. L'escola és imaginada en contraposició a la família, a la criança natural. Sembla que no trobarem respecte al xiquet a no ser que matriculem als nostres fills en un centre Montessori o Waldorf. Els posts i comentaris afirmant i expandint el rebuig a l'ensenyament i als professionals dels centres suposadament "tradicionals" es viralitzen, i "tradicional" en aquest àmbit, curiosament, significa "públic". Em fa gràcia pensar que aquestes metodologies de fa un segle es consideren innovadores, ja que fa molt de temps que mestres incorporen principis metodològics estrets d'aquests corrents pedagògics, d'una manera eclèctica. El mestre fa la metodologia i no la metodologia al mestre. Però és només una opinió personal. Sense desprestigiar els centres esmenats, pense que hi ha moltíssims centres públics que ofereixen una educació de qualitat amb professionals excepcionals i que fan veritable innovació educativa.
Per altra banda, el meu pensament és que encara s'ha d'avançar molt, i n'hi ha pràctiques criticables i metodologies que s'han d'abandonar. Hi ha un abús de les "fitxes" i des del meu punt de vista els xiquets passen en algunes ocasions massa temps asseguts. Però la majoria de mestres tant "tradicionals" com "innovadores" respecten als menuts, els estimen i els donen afecte. Les pors i les inquietuds davant el benestar dels xiquets a l'escola són infundats des del meu punt de vista, i l'expansió d'aquesta idea per la xarxa molt perillosa.
Aquestes afirmacions gratuïtes, la majoria d'ocasions, fan molt de mal a l'escola, però principalment repercuteixen en els seus fills. Les expectatives negatives davant la mestra, davant el col·legi contagiaran al menut. I només fem que construir un mur d'incomunicació entre família i escola.
Per ajudar al nostre fill/a en la incorporació és important establir una relació d'intercanvi d'informació, i ací tenim molta responsabilitat com a mestres. La nostra tasca en els primers contactes amb les famílies és informar, tranquil·litzar i establir una bona relació.
Al menut li explicarem sempre la veritat i ens acomiadarem d'ell amb afecte però sense dramatismes. Si mostrem una emoció de tristesa o angoixa només farem que reforçar en ell aquestes emocions. De vegades és complicat però el contrari allarga en el temps la seua angoixa en el moment de separació.
Davant del xiquet procurarem sempre manifestar comentaris positius sobre l'escola, els mestres, els companys...
És probable que dur a l'escola un ninotet, un joguet, una manteta o qualsevol objecte d'aquesta mena li proporcione seguretat i allargue el vincle amb el seu món familiar.
Hem de ser molt comprensius amb ells durant aquesta etapa, proporcionar-li molt d'afecte i confiar en el procés, en l'escola, en el bon fer del mestre... la confiança serà el fonament de la resta de l'etapa d'Infantil.
Confieu. Col·laboreu. Acompanyeu. Família i escola hem de ser un equip.
No hay comentarios:
Publicar un comentario