Malauradament
he anat canviant d'escola, d'equip educatiu, de companyes i d'alumnes
durant tota la meua carrera docent. El temps més llarg que he passat
en un mateix centre han sigut 2 cursos consecutius. I, malauradament,
aquesta frase "sempre ho hem fet així", es repeteix allà
on vaig.
Farta com estic de sentir-la en boca de diverses persones i en diferents situacions, inevitablement em veig obligada a reflexionar sobre allò que amaguen aquestes paraules...Serà realment l'immobilisme pedagògic el mal endèmic de l'escola? La comoditat en l'acció, l'acció sense reflexió o la comoditat més pròpia d'un funcionariat ranci que d'un mestre?
Però anem amb compte! Ni tot allò "nou" és veritablement "nou", ni "nou" és sinònim de "bo", però observe que la dinàmica general és la perpetuació d'un sistema i una manera de fer sense aturar-nos a reflexionar per què ho fem.I done constància que jo estic inclosa en aquesta afirmació, ja que sent que sovint jo també -com totes- treballe o faig determinades coses per inèrcia, per repetició, per no enfrontar-me al sistema predominant, per no distanciar-me radicalment del grup o per no aïllar-me de la resta de companyes.
Us posaré un exemple d'allò que intente exposar: els festivals de fi de curs en Educació Infantil. Quin és el seu propòsit? Existeix realment un propòsit? És aquest pedagògic? Si no ho és, de quina manera podem transformar la preparació d'un festival en una actuació didàctica? Si durant la celebració d'aquest festival existeix un gran nombre de xiquets i xiquetes de 3 anyets plorant estem veritablement aconseguint els objectius proposats? Per què continuem celebrant aquests festivals? Es pot plantejar fer-los d'una altra forma?... totes aquestes preguntes hauríem de fer-nos-les però sovint ens trobem amb aquesta frase: "sempre ho hem fet així"... si, senyores, gran argument didàctic...
És un exemple banal que es refereix només a una actuació concreta d'un dia, però és un tastet de totes aquelles coses que es fan perquè sempre s'han fet:
L'adaptació dels xiquets i xiquetes de 3 anys és la més adequada? Han d'aprendre a llegir i escriure abans de primària? La forma en què fem l'assemblea compleix els objectius proposats? Quines coses fem que no donen resultat i per què no les canviem? Els menuts de 3 anys han d'iniciar-se en el traç o millor esperar al curs de 4? Per què no utilitzem més sovint els suports per fer desdoblaments quan tenim ràtios nombroses? Si al pati hi ha prou conflictes, no serà que no tenen diversitat de propostes de joc?...
En definitiva, falta reflexió, falta anàlisis i sobra supèrbia. Falta autocrítica i més valentia. Eixir de la zona de confort costa i molt, però millor si ho fem en equip i com a resultat d'una autoavaluació honesta. Si sempre s'ha fet així i no funciona ha de ser per alguna cosa. Desterrem aquesta frase dels nostres equips docents i reflexionem més sobre les nostres pràctiques.
Farta com estic de sentir-la en boca de diverses persones i en diferents situacions, inevitablement em veig obligada a reflexionar sobre allò que amaguen aquestes paraules...Serà realment l'immobilisme pedagògic el mal endèmic de l'escola? La comoditat en l'acció, l'acció sense reflexió o la comoditat més pròpia d'un funcionariat ranci que d'un mestre?
Però anem amb compte! Ni tot allò "nou" és veritablement "nou", ni "nou" és sinònim de "bo", però observe que la dinàmica general és la perpetuació d'un sistema i una manera de fer sense aturar-nos a reflexionar per què ho fem.I done constància que jo estic inclosa en aquesta afirmació, ja que sent que sovint jo també -com totes- treballe o faig determinades coses per inèrcia, per repetició, per no enfrontar-me al sistema predominant, per no distanciar-me radicalment del grup o per no aïllar-me de la resta de companyes.
Us posaré un exemple d'allò que intente exposar: els festivals de fi de curs en Educació Infantil. Quin és el seu propòsit? Existeix realment un propòsit? És aquest pedagògic? Si no ho és, de quina manera podem transformar la preparació d'un festival en una actuació didàctica? Si durant la celebració d'aquest festival existeix un gran nombre de xiquets i xiquetes de 3 anyets plorant estem veritablement aconseguint els objectius proposats? Per què continuem celebrant aquests festivals? Es pot plantejar fer-los d'una altra forma?... totes aquestes preguntes hauríem de fer-nos-les però sovint ens trobem amb aquesta frase: "sempre ho hem fet així"... si, senyores, gran argument didàctic...
És un exemple banal que es refereix només a una actuació concreta d'un dia, però és un tastet de totes aquelles coses que es fan perquè sempre s'han fet:
L'adaptació dels xiquets i xiquetes de 3 anys és la més adequada? Han d'aprendre a llegir i escriure abans de primària? La forma en què fem l'assemblea compleix els objectius proposats? Quines coses fem que no donen resultat i per què no les canviem? Els menuts de 3 anys han d'iniciar-se en el traç o millor esperar al curs de 4? Per què no utilitzem més sovint els suports per fer desdoblaments quan tenim ràtios nombroses? Si al pati hi ha prou conflictes, no serà que no tenen diversitat de propostes de joc?...
En definitiva, falta reflexió, falta anàlisis i sobra supèrbia. Falta autocrítica i més valentia. Eixir de la zona de confort costa i molt, però millor si ho fem en equip i com a resultat d'una autoavaluació honesta. Si sempre s'ha fet així i no funciona ha de ser per alguna cosa. Desterrem aquesta frase dels nostres equips docents i reflexionem més sobre les nostres pràctiques.
